CHARLES GARNIER

París, 1825-1898, Destaca per emprar l'eclecticisme dins de l'estil Segon Imperi, a través del qual plasma  arquetips renaixentistes neoclàssics i barrocs. La culminació del seu treball la constitueix l'Òpera de París, obra de gran rellevància per a l'arquitectura del segle XIX,que ha marcat la resolució d'aquesta disciplina.


L'arquitectura inicial era rica en decoració i colorit, va ser coneguda com " estil Napoleo III" i ve a ser un estil neobarroc, grandiloqüent i molt ornamentat.
Garnier va ser un dels grans arquitectes de l'eclecticisme.

 No obstant això, Garnier és autor d'una  gran diversitat de projectes, tombes, espais públics d'oci, establiments privats i edificis construïts en el seu retir a Bordighera. Tant en l'Òpera com a la resta de les seves obres s'aprecia la conjugació de tradició i innovació, així com la seva minuciositat en el detall i l'ocupació de gran varietat de materials.

Desprès de traslladar-se a Bordighera amb el seu fill, Garnier va decidir a 1884 construir un taller a prop d la seva residencia, per continuar la seva intensa activitat professional. Aquest edifici s’estructura en tres nivells, l’habitació principal, el menjador, el saló i la cuina, s’ubicaven a la primera planta. L’estudi de Garnier, com es pot veure clarament en el tractament de la faixada, es troba a l’últim pis. En aquest projecte, l’arquitecte va adaptar estils i tipologies de diferents èpoques i va aconseguir diferenciar les varies funcions alhora que deshomogeneitzava el conjunt: un sòcol de pedra vist a la planta baixa delimitava la zona d’on hi havia el dipòsit d’aigua, i l’ultima planta, l’estudi, va decidir tornar a l’estil de les cases de camp, en una búsqueda de la seva revaloració davant de la nova arquitectura. El volum està rematat amb una cornisa de reminiscència clàssica que amaga la caiguda del teulat. L’estructura original ha anat modificant-se amb el temps, però encara ara es conserva una paca en la que es pot apreciar un monograma amb lletres LCGA: Louis Charles Garnier Architecte.

ARQUITECTES

Hannes Meyer ( 1889 - 1954)

Va ser arquitecte i urbanista suís. Un dels més importants dels anys 20. En el seu treball es destaca el racionalisme del moviment modern. 

Cap a 1926 va adoptar el racionalisme del moviment modern. El 1927 va ser convidat a la Bauhaus de Dessau com a professor, va ser un professor destacat durant els anys 1928 fins el 1930, que va dirigir aquesta institució, com a successor de Gropius. Més tard, va ser acomiadat per la seva actitud crítica cap a l'escola.

Va arribar a ser director de la dita escola i va realitzar molts canvis en ella començant per dividir-la en quatre departaments: arquitectura, publicitat, acabat i teixits.

A 1928, Hannes Meyer va assumir la direcció de la Bauhaus instituint una política educativa de negació a la pura estètica, donant més importància al valor a la tecnologia i els materials, així, el disseny va passar a ser una creació anònima de l’enginyer.

Meyer es va negar a convertir l’escola en un instrument d’esquerra, el que va provocar la seva sortida de l’escola. Ell considerava que els edificis devien ser construïts per satisfer les necessitats socials.

Meyer ingressa a l'anomenat moviment Neues Bauen. Es revela com un funcionalista estricte, per a qui l'arquitectura no és un procés estètic sinó tècnic. La construcció pura és la característica del nou món de les formes.

Va participar en concursos importants, com el de la Petersschule, a prop de Brasiler (1926) projecte que defineix com una proposta urbana, també per al disseny del Palau de les Nacions a Ginebra (1927) en col·laboració amb Hans Wittwer, la seva obra més coneguda, d'inspiració constructiva.

Entre 1928 - 1930 va participar en el concurs per al disseny de l'Escola General dels Sindicats Alemanys ADGB. Amb el projecte per a les Cases d'Estiu de la Siedlung Coques de Dessau. Meyer va guanyar un concurs en el qual presenta suggeriments derivats de l'espai natural i es proposa explotar, accentuant la necessitat de sotmetre la selecció formal a una verificaciño cientifica, tècinca, que reflecteixi la necessitat d'un modern sistema didàctic. Aconsegueix una síntesi molt complexa en aquesta que possiblement sigui fins a aquest moment la més aconseguida de les seves obres.

En la seva edificació, treball, obra i aplicació que l'arquitecte suís va realitzar, es destaquen en: Colònia Freidorf 1924, Palau de les Nacions a Ginebra 1927, Bundesschule des Allgemeine Deutschen a Bernau, Erweiterung der Siedlung Dessau 1930, Colònia de Vacances per a Nens en Mümliswil 1939, va participar en el Congrés Nacional d'Arquitectes de Mèxic, editor de la revista " Construïm Escoles ", fototeca i l'arxiu de plànols